Avui corro a casa i em sobra temps per tot arreu. Es desperta tothom a casa i fem una festa, no estic nerviós, però si tens. Ho tinc TOT CONTROLAT. A les 8:00 surto abrigat de casa cap a la sortida a fer un cop d’ull. No fa gens de fred 10ºC. Han regat els carrers.. “merda, patinarà” Arribo a la sortida, cares conegudes, el meu pare, que està més nerviós que jo.. xerro amb un i un altre i torno cap a casa.
Aquí l’excitació dels nens es respira a l’ambient. Em vesteixo de curt total, com si fos ple mes d’agost (a la guerra se va de corto), em poso trombocid a les cames i crema escalfadora W2W de la bona, 2 estiraments, últim trago de recuperador muscular, mitja barreta proteínica, L-Carnitina 2g i em despedeixo de tots amb mil petons... ja quasi estan apunt de venir a animar.
Anant cap a la sortida tinc aquella sensació: “Pep! Avui serà un gran dia” em noto lleuger i amb ganes de batalla!!
2 km de trote suau en total i ja ens criden a sortida. Primera fila. 2 minuts, 1 minut. 9 en punt i sortim. “Calma!!!!” respiro fons i deixo al Jesus Fraile amb la gent de Training Sabadell que liderin la cursa. Em poso a rodo i intento baixar pulsacions. A la plaça de l’Angel trobo a la família, xoco les mans amb l’Enric (5 anys) i vinga Papa!
El primer km discorre amb molta calma, a 4:00 / km i el pulsòmetre que no em marca. Arribem a la baixada del Mortirolo i de seguida al riu. Segueixo a rebuf del Jesus i els 5 primers de la mitja marxen tranquil•lament. Arribem al pont de la Salut en 12:51, a 3:54 /km 30 segons més ràpid que el meu càlcul... però és que vaig molt bé, i tot i que el pulsòmetre no acaba de marcar, quan ho fa, indica 145-148 ppm. Veig que vaig fàcil.
Arribem a la primera pujada dels vivers i m’ho prenc en calma. En Fraile i sus muchachos marxen una mica, però jo tranquil. Arribant a dalt veig que els caço fàcil. Al apropar-se la primera baixada veiem a uns de la mitja que s’estan apunt de perdre i aquí dic, “pas, que això m’ho conec!” em llenço avall i arribo al torrent sol amb el Jesús. Pujant cap al camí Ral, veig que el Jesús bufa molt, mentre que jo segueixo a 149 ppm. Arribem al primer avituallament i veig per sorpresa al Sergi Serna del Club!! Agafo un glop d’aigua i amb els seus ànims, marxo sol. Minut 26 i 33 segons. Ja vaig més d’un minut avançat sobre el previst i el primer de la Marató, amb un bon pilot al darrera clar, però ni hi penso. Només penso en córrer i en no pujar de ppm.
Arribant als camps de baixada cap a Pedra Santa atrapo al 5è de la mitja, el paso al trams tècnics i en la pista de pedra Santa anem junts fins que la cursa ens separa. No bé ningú per darera de la Marató i passo pel segon avituallament destacat.. això ja sembla un entreno dels meus en solitari. Faig la pujada dura de pedra santa amb calma, regulant i al arribar a la pista apreto un mica. M’atrapa en Derek i al cap de res en Pedroche. Fem grupeta tot i que baixant a la Hidrolèctrica de Sentmenat marxen un xic; el xip del peu, que pesa un tou, em balla i em dona cops al turmell esquerre.. no és res, però fa mal el cabró. Jo amb calma. Arribant a Castellar els caço i reagrupem els tres cap als horts.
En Pedroche ja m’anuncia que amb els meus pistons pujaré millor, i tal dit tal fet, al 4art rèbol em poso primer i marxo sol.. Controlant ppm però a Gas... aquí sento la crida del Bosc.. com un llop perseguint la presa.. vaig primer, em sento fort, menjo una barreta que costa tota la pujada d’empassar.. però estic en la meva salsa.. oh!! Quina felicitat... em sento com un animal de caça, que a la vegada és perseguit per un depredador més fort per darrera.. però com mola!!!
Sé que a dal a Cadafalch hi haurà el Pare.. bé .. penso, a veure si vaig tant canyat que encara no haurà arribat.. però no, ell no falla mai. Al primer que em trobo és al Lazo, amagat sota una pedra i unes branques fent fotos, m’indica on és el pare, en veu baixa com si no haguéssim de delatar la presa... Arribo a l’avituallament, 4 crits ,el pare em dona isostar i barreta + gel i em llenço avall. No es veu ningú per darrera; tampoc miro per si un cas
Arribant a baix al camí del puig, sento fresa per darrera i penso.. mita’ls ja els tinc aquí, però tampoc miro.. ara torna a venir pujada i això és lo meu.. en un dels punts de pujada, en un rèbol de 180 veig en Derek, però no em caçarà.. jo a la meva.
Arribo al camí principal, on l’Oriol Argemí m’indica el camí (com si no me’l conegués de memòria ;-) , flipant de que sigui jo el primer..
Arribo al Puig amb 1 minut d’avantatge sobre l’esquemot perseguidor. Aquí em trobo el Pol i el Marc amb la seva canalla i el Roger Sallent.. que bo que és això de liderar curses. Porto ni més ni menys que 5 minuts d’avançada sobre el previst.. estic volant. Porto 2:11:00 de cursa, però vaig bé. Suat com un peix, però en la meva salsa.
Vaig menjant i bevent tota l’estona. Baixo amb calma i noto molt líquid a la panxa. Paso la font del Gurri amb prudència per no trencar res i cap avall.
Arribant a Can Torrents es produeix l’inesperat. De sobte, en 1 segon, tot canvia. Clack!. .. la llum sembla de cop més clara, tinc escalfreds, una punxada a la panxa, pulsacions baixes de 140, suor freda, em marejo.. ai que cauré. M’espanto.. les cames de pell de gallina perden força de cop... “ostres Pep.. i ara què?”
Miro enrere, no ve ningú.. endavant tampoc hi ha ningú... que faig.. m’espanto, però, noi és el què hi ha, toca tirar endavant. Segueixo corrent. Arribant a Can Torrents em perdo o intento passar per on no era.. just quan en Derek em veia i em diu, no!! L’espero i arribem junts a les escoles.. sembla que em refaig una mica, però em fa mal la panxa. Arribem a Castellar i hi ha el Pare, l’Enric i força gent del poble. Agafo només isostar i blanc com la cera enfilo cap al cementiri.
En Pedroche ens caça just al començar el cementiri i fot un canvi! “-tu què t’has près ara!?” li dic, i el deixo marxar.
L’Enric es posa al costat amb la bici i em comença a animar. Vaig tercer, però amb molt mal de panxa i les cames buides buides.
Els tinc a 10 segons, però no veig possible caçar-los, fins que arribem a la pujada de la Soleia, que sense forçar els caço i els deixo als 2.
Arribant als plans asfaltats de Cadafalch en Pedroche em torna a caçar, i torna a canviar el ritme per marxar definitivament. En Derek, va fos per darrera.
Queden 8 km i vaig amb molt dolor estomacal amb ganes de parar a buidar.. però no m’atreveixo a fer-ho per si em caça. Tota la preocupació és que no em caci el tercer, tot i que la lluita per la victòria ja la dono per perduda.
Tota la tornada que se’m fa eterna és un constant de xerrar de l’enric que no para d’animar i oferir aigua i isotònic.... com ajuda!!! Anem trobant a gent que anima i amb punxades que a vegades em semblen que em faran parar seguim fins a peu de Mortirolo. Aquí ja està tot fet. Pujo desfet i sense veure ni sentir res i tot ja és un tràmit d’asfalt fins a meta. Arribo a meta amb 8 minuts d’avenç. Tot i la petada, aquests últims 10 km encara he retallat 1’ sobre el previst!! Toma ja!! A 4:15 de mitjana!!!
Arribo a meta plorant una mica.. bé, molt, però com que no em queda llàgrima no ho sembla. Mareig al creuar la meta i ràpid al WC.. bufffaaa!!!
Abraçada amb l’Enric, petons dels nens i la Mariona.. pares, tiet, amics, ... bufa quina passada!! He fet segon.
EL SOMNI S’HA FET REALITAT.
