Cronoescalada al Puig de la Creu 2012.

Bike Tolrà va organitzar el passat diumenge una fantàstica crono al Puig de la Creu.

Molt fred 1 ºC
Bon ambient
i bones sensacions amb la de CX.

Al final tercer millor temps darrera de dos pros com l'Ivan Segarra i el Jordi Moya, que ja em fa estar satisfet, tot i que anava amb la de CX.

Pensant en Cyclocross

Encara no sé si en podré fer moltes o poques o cap, però com sempre quan ve l'hivern les ganes de competir en aquesta modalitat m'invadeixen.

Els entrenos els he començat tard, però estic fent els deures que millor em van per aquesta modalitat i la bici ja està ben apunt. Cada dia m'hi sento més a gust en aquesta màquina de carbó pur (barato barato!!), que tot i que és petita, la noto molt més manejable i lleugera que la ridley.. a més a més.. novetat d'última hora sembla que correré ja en la nova categoria Màster 40!!  Adeu als màsters de l'univers M-30.. segur que tampoc faré res de bo, però crec que una mica més endavant estaré.. o menys pols menjaré!  ;-)

Cursa 10.000 del CNS octubre 2012

La idea era fer un 37'40' o sigui córrer a 3'46"/km.

Els testos fets segons el pla del Jean-Pierre Moncaiux, em deien que ho faria sobrat, inclús els últims testos de velocitat semblaven que podia anar més ràpid. Així que vaig canvia de pensament al mateix matí, i davant de les ganes i de les bones sensacions que tenia de bon matí vaig decidir sortir a 3'40" per intentar rebaixar el 37. Sortida i...

Km 1. 3'40"
Km 2. 3'42"
Km 3. 3'43"
Km 4. 4'08"(crack)
A partir d'aquí a patir 6 quilometrets que se'm van fer eterns amb un mal de quàdriceps brutal i les pulsacions per les boires.. patint i patint, i kms a 4' i pico ("no pot ser possible!!")... resant per no superar els 40 min.
Al final 39'48". Cura d'humilitat. Ja esta be. Pulsacions mes altes que mai i temps pitjor desde el 2006.

Sort dels ànims de la família.. que sinó potser ho hagués deixat.

Mirant el gràfic de pulsacions, veig que a partir del 4art km les pulsacions fan una pujada brusca a 165.. un altre mon per mi. segurament un nivell de generació de àcid làctic superior als 10 mg/ml, o el què es el mateix que dir COLAPSO TOTAL i quasi irreverssible. El quàdriceps dret sobretot com una pedra amb un fort dolor cara vegada que volia contraure'l.. i encara més mal en pujada.

Conclusió: a entrenar més i a no ser tant ambiciós a la linea de sortida.

Seguirem intentant-ho en proves de 5.000 i CX si podem!.

Superprestige Ruddervoorde 2012

Sven Nys

Teresa Farriol

Hi ha coses de la vida que no entenem i simplement cataloguem d'accident:

Que una persona excel·lent, intel·ligent, mare de família, bona esposa, excel·lent professional, estimada per amics i familiars, experta en curses i experta en la muntanya... que una persona així, perdi la vida per hipotèrmia i sobreesforç a 20 km de la civilització.. amb els mitjans sanitaris i recursos humans que tenim en aquest país.. senzillament a tot plegat no li trobo explicació.. és molt gros el què li ha passat a la Tere, per com ha passat i pel moment en què ha passat i a mi m'ha fet reflexionar..

Respecte a l'explicació sé que algun dia li trobaré, i entendré perquè som cridats quan encara no estem preparats, però mentre el dia no arriba, (per si un cas, m'aniré preparant una mica més si cal) hem de mirar d'imitar la Teresa en aquesta vida i ser persones excel·lents en tot... fer-ho millor, amb bon humor, amb rectitud.. simplement com ella feia. Crec que la vida s'ho val. Val la pena que ens esforcem al màxim per ajudar a tothom que ens envolta, al nostre país, al nostre mon, ja que el dia que marxem, només quedarà aquí el nostre record. Val la pena que aquest sigui excel·lent. D'aquesta manera ens prepararem per la vida en el més enllà i entrarem al cel per la porta gran i allà ens retrobarem amb tots els nostres i entendrem el perquè de la vida terrenal.

Gràcies Teresa per haver viscut tan bé i tant intensament a la teva vida i per haver estat exemple per a mi i per a tants!
Gràcies! ves-me fent lloc que ja pujem!

Dome, als Cavalls 2012

Aprofito l'entrada al blog per fer un petit homenatge al Dome, que va acabar la cursa després de passar-se una bona estona amb la Teresa intentant ajudar-la: Gràcies Dome!
..." ..., jo vaig ser amb un altre company de cursa que ns vam trobar la Teresa i li vam posar la manta termica i la vaig agafar amb braços d'alla, era la pitjor situació que havia viscut mai, i jo un inexpert vam intentar tot el possible d'arribar a la pista forestal que era l´únic manera de que arribés l'assitència....al cap d'hora i mitja per sort va vindre mes gent ajudar i jo vaig marxar ja que estava morintme de fred i estava ....sentiments contradictoris quan vaig saber ahir al mati del final de la Teresa...no sé fins a quin punt vaig fer bé les coses i si vam fer tot el possible..."

Cavalls del Vent 2012

Adjunto la crònica de un bon amic i que ha seguit unes de les meves planificacions d'entrenos. El fet de aguantar les meves pallisses ja diu molt, però ser Finisher de la Cavalls 2012 diu molt de la seva persona que debutava en un ultra. Felicitats MIA!!

CRÒNICA ULTRA CAVALLS DEL VENT 2012 (by Mia)Divendres 28 de setembre, són les 17.30h, surto de Matadepera dirección Berga, on faré nit. Em queda a només 25 minuts de bagà (punt de sortida de la cursa). Arribo a L’hotel decarrego, i m’en vaig corrents cap a Bagà a recollir el Dorsal i a veure que ens expliquen en el Briefing.

Arribo al pavelló per recollir el dorsal i faig una visita en els diferents estans que hi ha (Salomon, Petzl,.etc..). Recollint el Dorsal tb hi ha la gran Nuria Piques (guanyadora de la prova les dos últimes edicions) se la veu moolt trempada i aixerida, una màquina!

M’en vaig cap a la sala d’actes on a les 20.00h hi haurà el Briefing. La sala està rebentada de gent, jo trobo un lloc a última fila i m’hi assec. Darrera meu va entrant gent i més gent i s’han de quedar de peu. Comença el Briefing. Primer parla un tal Jordi Solà (director de la cursa) i ens explica tot el reglamemnt que jo previament ja m’havia llegit. Ens explica el recorregut de la cursa tram per tram i ens diu el parte meterològic de última hora. Posteriorment parla el cap de metges i infermers que hi haurà a diferents punts, mentalitzant-nos de que es un prova dura i que segons en les condicions meterologiques que ens trobem pot arribar a ser molt dura (i així va ser). Que bebem molt, ens alimentem bé i les accions que em de pendre en cas de perdua, accident…etc etc etc…. Casi una hora de briefing.

Acaba aquesta seció informativa i m’en vaig de pet al hotel. Amb menjo un platàs de macarrons amb pollastre que ja m’havia preparat, donc un voltet per Berga per tirar avall el sopar , i cap el llit.

6.15h del matí, sona el despertador, buff si casi no he pogut dormir (els nervis no m’han deixat). Em menjo un plàtan i cap a la dutxa. Em vesteixo em faig la maleta i cap a Bagà. Pujant cap a Bagà amb cotxe menjo un Sr. Entrepa de pernil iberic, bec una coca-cola i menjo una barreta energética de postres. Arribo a Baga, són les 8h menys deu minuts. Buff, quanta gent, a veure on aparco. Donc un parell de voltes, rapidament trobo un lloc. Buuff quins nervis, gent amunt i avall, corredors, familiars de corredors, gent del poble i aficionats del trail running que venen a veure la sortida.

El canguelo cada cop és més fort. Em truca el pare que acaben d’aparcar el car. Osti, que bé!! Quedem al costat d’un bar (jo entro per plantar un pi) literalment el canguelo s’apodera de mi. Entro hi haig de fer cua, tots estem igual (estem tots cagats..jajaj). Mentre estic “Cagant” ja sento una veu coneguda que diu “Mia, mia, estas aquí”, és l’Utu mior, sisi, ja surto. Surto i em trobo amb el Pare i l’Utu, quina ilusió, ens saludem ens abracem i donem una volta per el poble comentant les jugades. Són les 8.30h jo ja m’en vaig cap el punt de sortida, ens tornem abraçar em donen molts anims i ens separem.

La sortida és a la plaça principal del poble, una placeta molt maca però molt petita, ens tenen tots els corredors allà tancats, com si fosim un ramat de braus.

Queden 10 minuts pel tret de sortida, l’speaker no calla. Va presentant l’arribada dels corredors d’èlit: Kilian, Tòfol castanyer, Antoni kuprika, Emma Roca, Anna Frost…etc..etc…. Mentres una veu en off va dient de tant en tant “queden 5 minuts” “queden 3 minuts”. Estem tots enxovats dintre la plaça, cares de nervis, cares concentrades, cares de “on collons ens hem fotut. La veu en off diu “ queda un minut” i comença a sonar la canço de “l’Último Mohicano” a tot drap, (http://www.youtube.com/watch?v=BLoKQ5yF7Rc )tots els corredors aixaquem els braços, cridem, ens donem anims als uns als altres, mirem el cel, el públic ens anima, ens fa fotos. Brutal , pell de gallina, llagrimeta que casi cau, IMPRESSIONANT. ()

Tret de sortida, ara si, ara començo lo bo. Sortim de la plaça com si fosim un ramat de braus, travessant el poble de Bagà. Molta expectació, tothom animant molt. De moment no plou, si el dia s’aguanta així será fantàstic. Sortim del poble i apareixen les primeres rampes, allà encara trobem molt de públic animant, entre ells els més Grans (Pare i Utu). “ VINGA MIA, VAAAA”, jo m’acosto els saludo i enfilo cap amunt.

Comencen les primeres pujades fortes. Es formen uns taps de gent impressionants. Jo que em posso nervios i començo abançar gent per els laterals.Però vec que si vaig aquest ritme petaré. Així que em ressigno i vaig pujant darrera la gent fent cua. Penso: “mira tu, encara queden molts Km ja va bé anar aquest ritme darrera la gent”. Primers Km, tot bé. Es comencen a sentir veus de gent animant. Atrevassem una carretereta, està plena de gent animant. És acollonant, sembla ven bé aquelles imatges del Tour de França quant pujen aquells ports de muntanya que tenen gent a banda i banda. Anem passant els corredors amb fila india enmig d’una munio de gent animan-nos “VINGA VALENTS, VA NOIS, MOLT BE MOLT BE”. Ni un que em veu la semarreta del TRACES i be cap a mi i em diu “ Vinga Tracero, molt be molt bé, va noi Gaaaas”, no se pas qui era, pero de ben segur que seria de Terrassa.

I vinga cap a munt. De seguida ja ens plantem al primer avituallament. El Refugi del Rebost. Allà tb hi ha molta gent animant. No m’entretenc gens. Bec dos gots d’aigua, em menjo 2 troços de plàtan, m’omplo les butxaques de gominoles i ametlles, i cap amunt que fa pujada.

5 minuts després de sortir de Rebost comença a ploure. Casum l’olla!! Sense parar em poso el paravent, i gaaas. Encara hi ha força gent. Anem pujant tots en cua. Ara però ja me situat més endevant i sembla que els que porto a davant van més forts. Caminant fort pujant i trotan a la minima que planeja una mica. Ai mare, tot just acabem de començar, no se pas si el podré mantenir aquest ritme. Em trobo molt bé, així que endevant!!. Comencem a pujar metres i més metres. Aquí ja no hi ha vegetació, ja tot es pedra. És impressionant veure tot el recorregut de gent que va davant teu i darrere teu, semblem formiguetes. I mentrestant anem sentint el barullo de la gent animant (quin mèrit aquella gent talla dalt amb la pluja i el fred que fotia) i els nostres caps un helicòpter que ens va filmant (quin bestia el pilot, coma nava).

Per fi arribo al Refugi del Niu d’Àliga. No para de ploure. Estic Xop, estic congelat, em fan mal les mans. Entro de seguida dins l’avituallament. La gent està tremolan, la gent comença a fer mala cara. En un santiament amb menjo tres talls de meló, 2 talls de taronja, dos talls de plàtan i em foto un grapat d’avallanes a la boca. Intento treurem la Kamel-back per reposar. No puc, estic congelat, no puc more les mans, vaig cap a un voluntari i li demano per favor si em pot treure la motxilla i omplir la Kamel. Els voluntaris van de cul, intentant ajudar-nos a tots. Estem tots que no podem.

No puc esta-hi gaire rato més aquí dalt parat, m’estic congelaant!!! Així doncs que surto del avituallament i cap avall que fa baixada. I quina baixada tu, que bèstia. Me refredat i em foten un mal les cames que no vegis, de seguida em prenc un ibuprofen, això no pot continuar així.

Baixant em trobo en direcció contraria l’Agustíi Roc (un dels Grans en la història del trail running) animant-me, vinga nooi (quin honor tu que l’Agusti em doni animus). La baixada és molt molt empinada, pero bueno es de pedra (tipo tartera) i es pot anar baixant bé. Tot i així vec que haig de millorar la meva baixada, em passa cada tio a unes velocitats que espanten.

Pujo cap a Penyes Altes i de nou una baixada. Aquesta si que es fotuda, esta tota mullada i plena de fang. Això és campi qui pugui. Vaig baixant com puc. Tot xop, amb molt de fred i anar caient pel terra. El tercer cop consecutiu que caic, crido enrrabiat QUINA PUTA MERDA, COLLONS DE FANG”. Es giren els 2 que portava a davant, i em diuen “ va nano, aixecat, ànim va. Vina darrera nostre segueix-nos”. Vaig baixant amb ells, els dos van amb Pals. Ho vec ben clar que quant arribi el següent refugia agafo els Pals”. Estic un bon rato amb ells anem a un bon ritme, bon trote.

Ja sé on som, queda una mica de pujada i de seguida estaré al següent refugi Serrat de les Esposes. Sento la gent que anima, i també sento crits “Vinga Miaaa”. El meu Pare i l’Utu estàn allà!! Que bée! Estic xop, tinc molt fred, estic tremolant. Menjo de valent, dos llesques de pa amb tomàquet, formatge ,pernil, fruita i vec aigua. Fot molt fred, no para de ploure. L’Utu i el Pare m’ajuden a canviar-me els mitjons, l’Utu em posa uns pantalons llargs imparmeables de pluja (SORT EN VAIG TENIR D’AQUETS PANTALONS!!!).

Recordo la cara del noi que estava servint gots de caldo Aneto, mirant-me mentre el pare m’aguantava per l’esquena per no caure , l’Utu posant-me els pantalos i jo amb cara de : TINC MOLT FRED, deuria pensar : “ Esteu pirats!!” jajja.

Buuuaaa, mitjons secs , pantalons llargs, bufa estic com nou!! Surto de l’avituallament euforic. Em trobo molt bé. Em despedeixo dels supportres fins a Estassen. Ara estaré molts km sense veure’ls.El següent avituallament esta a una hora. Està molt a prop. No para de ploure, esta tot enfangat, fa fred. Però em trobo bé. Ara vaig sol. De camí cap a cortals em trobo dos corredors en sentit contrari, els hi dic: Ep nanos que no es per aquí eh!!?, ja ho sabem ja, pero no es pot aguantar això, pleguem. 

En un moment em planto al seguent avituallament Cortals. Menjo meló, i unes quantes ametlles. Fa molt fred i surto pitaaan, no es pot estar parat. Ara em queda una forta tirada fins a Prats d’Aguilo, amb alguna que altre pujada dura. No hi pensó i GAAAAS.

Vaig pujant i pujant. Bon ritme. Em paro a pixar, tinc les mans congelades, em prou feines em puc descordar els pantalons. M’estic maregant. Merda, que em pasa m’esta agafant una pajara, no se que em passa em roda una mica el cap. Agafo un gel i mel foto ràpidament. Camino a poc a poc esperant que el gel em fagi afecte. I si si, el cap de 10/15 minuts em trobo bé. Gas a fons. No para de ploure i a sobre ara fa molt vent. Baixada direcció Prat d’Aguilo, acollonant un fangà de por, caic i m’eixeco, caic i m’eixeco. Quina lluita tu.

Finalment arribo a Prat d’Aguilo, estic a mitja cursa. I quina il·lusió quant em trobo l’Utu i el Pare allà!!!! No m’ho esperava!!!! Però que collons foteu aquí, com ho heu fet, si han dit que estaven totes les carreteres tallades, que era imposible accedir a Prats d’Aguilo.

L’Utu i el Pare ja m’ho tenien tot preparat. Em fan entrar a la zona de l’avituallament, em preparen un plat de pasta amb tonyina….mmmm….stik mort de gana, menjo molt!! Pa, pernil, fuet, pasta, plàtan, caldo, coca-cola, aigua. Acabo de menjar i l’Utu i el Pare em fan entrar dins el refugi per canviar-me.

Entrem dintre el refugi. QUE BÈSTIA. QUIN PANORAMA!! Metges amunt i avall. No si cap allà dins. La gent fa mala cara de veritat. Els supporters m’assenten en una camilla. El costat tinc una senyora amb la manta térmica tepada tremolan palida, i dient que vol marxar. Darrera un tio que l’hi estant cosint el cap, a l’atre canto un tio amb el suero. Mentrestant jo em canvio la semarreta, em posso una semarreta térmica, l’Utu em cura una llaga foten-me un envanatge collonut i el pare em va seecant amb una tovallola. Peus curats, semarreta térmica, forro polar, paravents, gorrro, i com NOU!!! Fa massa rato que estem a dins, els voluntaris i metges ens diuen que si estem bé em de marxar, em de fer lloc que esta arribant gent amb estats molt crítics.

Així doncs, que una abraçada ben forta amb els meus supporters i amuuunt.

Sortint de Prat d’Aguiló tinc una pujada curta però empinada de collons. Però jo em trobo bé. Cada cop el Pare i l’Utu es van fent mes petits, però encara puc sentir els seus crits d’ànims. VA MIAAAA!! Que besties, es que els Alonsos tenim una veu putent, eeh!!

Pujant i pujant arribo a pas de Gosolans!! M’espera planejar un parell de Km a una cota de uns 2300mts. Ostia, però si està el terra enfarinat, collons però si esta nevant. I quin fred que fot!! Decideixo accelerar el ritme (trotar) per entrar en calor.

Arribo a Serra Pedragossa i m’espera una baixada. La primera part força bé, doncs es de pedres. Però el tros final torna a ser d’aquells de herbes i fang. Quina merda, ja torno anar per terra un parell de cops més. Per fi arribo a baix a la pista que em portarà fins el pròxim refugi Estassen.

S’ha fet fosc. És hora de possar-se el frontal. Fa rato que vaig sol. Començo a trotar a bon ritme per la pista. De seguida em trobo amb dos nois. Ens presentem i decidim anar junts. Ells dos ja es conèixen, són del Prat (una mica xernaguillos, pero molt bona gent). Ja tenen experiencia en la cursa, es el tercer cop que la fan. L’any passat la van fer en 15h 20”, però aquest any diuen que el més important és acabar. Presentant-nos, xerrant i trotant arribem a Estassen. Menjo un crossanet de xocolata, 2 gots de coca-cola i 4 gominoles. Parlem amb els voluntaris del avituallament, ens comenten que hi ha tanta gent que està abandonant, diuen que si arribem a meta 400 corredors será tot un éxit. Ens animen a tirar endevant amb crits de : Vinga va Valeneets!!!!

Doncs som-hi tu, a per el proxim objectiu: refugi de Grasolet. Allà si tot va bé em trobare de nou amb els meus grans supporters. Ens espera però una baixada molt empinada. Una baixada que de per si ja és complicada, i si li sumes el fang, la pluja, el cansansi, aquesta dificultat es multiplica per 3. Amb prudencia anem baixant. Estem els tres cansats, fa rato que ningú diu res, nomes de tant en tant, ojuu, vigila aquí, osti vaia pinya ¿estas be?...i poca cosa més. Xino xano xino xano arribem a Grasolet, i qui hi ha allà??!!! Els SUPPORTERS…iuuujuuu!! Que necessites, menja això, veu allo, prenta aquesta pastilla. Descanso una mica i comento la jugada. Els dos amics del Prat em diuen : Vienes?!, venga va, nosotros salimos ya eh. Jo els hi dic…ir tirando ya os atrapare……

Acabo de fer-la petar amb el Pare i l’utu, l’utu que em fotia menjar de tot, i jo que no tenia gana. I marxo. Ara si, si tot va bé el proxim cop que els vegi será a Bagà. Ja nomès em queden 24Km. Pero em queda la temuda pujada dels empedrats (la última).

Així doncs que amb força arrenco. Surto amb un altre noi, molt aixerit i molt trempat, però que va una mica tocat. Em poso jo a davant i comencem a pujar a bon ritma. Em vaig girant per donar anims el que ve el meu redera, pero j avec que va molt apuradillo. Finalment em diu tranquil noi, no m’esperis ves tirant. I així ho faig. De seguida em planto a l’avituallament de Sant marti. Parlo amb els voluntaris, els pobres están congelats de fred. Em diuen que el que estem fent té tant mèrit, que hi ha tanta gent que ha plegat. I m’animen amb crits de Va valeeent, endevaaaant.Ara si, 1,5km i em planto davant la pujada dels empedrats. Amb prenc un gel per agafar forces i som-hi!!! Què bèstia, em trobo molt bé, vaig com una moto. Vaig sol com un musol, nomès amb la llum del meu frontal, amb el soroll del riu que que passa per el meu costat. Començo a pujar els empedats a un ritma que n’hi m’ho crec. De seguida atrpo els meus amics del Prat. Els hi dic: Iiiiep ja sóc aquí. Estic euforic, amb molta força amb ganes. Tinc pensaments d’avançar-los i continiuar amb el meu fort ritma. Pero decideixo anar amb ells. No són hores d’anar sol per aquets boscos.

Arribem tots tres a dalt del refugi de Sant Jordi. Menjem una mica, ompliem kamels, ens prenem sals i rapid cap avall, que fot un vent I un fred que no si pot estar gaire rato. Mirem relotges i diem : “tenemos que bajar de las 18 horas ehh!!! Vinga doncs gas a fondo. I sisi enfilem els 12 últims Km a fondo. Ningú ho diría que portem 70km a les cames. Els genoolls em fan molt mal, però es igual si ja som casi a Bagà!! Gas a fondo, passem unes 7 o 8 persones en total.

Començo anar tocat de veritat, cada dos per tres els hi vaig dient, quanto queda??...ya llegamos??? Arribem a una carretera. Baixem 1,5km mes o menys de carretera, tornem a entrar a un bosc. Un altre bosc?? jo que em pensaba que aquesta carretera ja ens portava a Baga. Sortim del bosc i ara sí, això si que es Baga. Sortim per una mena de camping, agafem una carretereta que puja cap amunt, i ja vec la muralla. Ara si que ja hi som. Baixem unes escales i ja vec el Pare i l’Utu animant-me més 

Mia Alonso a meta.

que ningú!!!

Estic enfangat, mullat, esgotat, pero molt FELIÇ!!!!!PD: Escrivint aquestes linies m’he emocionat uns quants cops. Suposo que avui m’en adono de la gran aventura que hem viscut!!!!

MOLTES GRACIES!!!!